Pastís de llimona

Versión en castellano aquí: Tarta de limón

 

“Explica’m un secret. Explica’m una cosa que no m’hagis dit mai, alguna cosa que guardis molt, molt, molt al fons del cor. Quelcom que no t’hagis atrevit a confessar-me, a mi ni a ningú. ”

Ho demanava amb veu juganera i amb aquests clotets a les galtes que li sortien quan somreia. Ell la mirava amb aquell mig somriure tan treballat, mentre jugava amb la forquilla amb l’últim tros de pastís de llimona que quedava al plat. Li agradava, reservaven una tarda a la setmana per compartir-ne una porció. Era d’aquestes petites tradicions de parella que havien conservat amb els anys, asseguts al costat del finestral d’aquella cafeteria sorollosa: sense els nens, sense parlar de la feina o de la canonada del bany que tornava a perdre aigua.

“Explica’m alguna cosa, va.”

I li ho va explicar.

 

Arribava l’estiu, feia molta calor i vam anar a nedar al riu. Ens crèiem grans, ens havíem jurat que aquell estiu saltaríem de la Roca del Borni, tocaríem el llit del riu amb la mà i recolliríem una pedra. I tot el poble ens respectaria, seríem els més joves en assolir-ho. Deixaríem de ser nens, seríem homes. Aquella tarda jo estava decidit, ell dubtava. Des de dalt de la roca, el salt semblava molt més alt. Des de baix, ens animaven. Ell no volia, però el vaig convèncer.

Un, dos, tres. Els bessons vam saltar junts de cap. Em vaig submergir, vaig allargar la mà, vaig recollir una pedra i vaig sortir a la superfície. Vaig sentir crits d’alegria, després de pànic. Al meu costat, el cos del meu germà surava cap per avall mentre l’aigua es tacava de vermell.

Diuen que em vaig desmaiar i que érem tan iguals que, fins que no vaig despertar, no van saber quin dels dos havia… mort. Encara em costa pensar-ho, pensar que en Daniel és… mort. Perquè aquella tarda, al riu, va morir en Daniel perquè jo vaig obligar-lo a saltar. I no va ser just, així que en Daniel havia de viure, i en Max deixaria la seva vida, per sempre, surant en les aigües fredes del riu.

I des d’aquell dia vaig deixar de ser en Max. Era en Daniel qui volia estudiar medicina, a en Max li anava més l’enginyeria. Però en Daniel va ser el millor de la promoció i es va especialitzar en neurocirurgia, diuen que per poder salvar altres nois que es colpegessin el cap.

A en Daniel li agradava aquella noia d’ulls blaus, a qui li sortien clotets a les galtes quan somreia. I es van casar, i és feliç amb ella, i amb els seus dos fills. El gran volien que es digués Max, però m’hi vaig negar. En Max se’n va anar per sempre a la Roca del Borni.

 

“Explica’m alguna cosa … que no sàpiga.”

Va dir l’Eva, passant el dit pel plat, recollint el darrer tros de merenga.

 

A en Daniel no li agrada que faci això. Es va enfadar quan vaig entrar a la facultat de Medicina, no em va deixar estudiar la nit anterior a l’examen del MIR, vol moure’m el trepanador quan estic operant. Però és només una ombra que m’observa i no em pot tocar, segueix portant aquest banyador vermell, segueix tenint tretze anys, segueix mullant el terra que trepitja. Ens quedem mirant moltes vegades en la consulta. Els pacients m’expliquen el seu cas i jo faig com que els escolto, però observo a en Daniel, dempeus, rere d’ells. Em desaprova.

 

” Explica’m una cosa que tampoc sàpiga.”

L’Eva s’havia aproximat més a la taula. El seu alè de llimona es barrejava amb el d’en Daniel, que havia fixat la mirada al plat buit, sense somriure.

 

En Daniel em va portar a tu. Jo no coneixia a la noia rossa dels clotets, eres el seu secret més ben guardat. Es posava a caminar davant meu, jo no li feia cas. Intentava desviar el curs dels meus passos, tapar-me els ulls, empènyer-me. Un dia vaig cedir, per avorriment, i em vaig deixar portar per les petjades mullades dels seus peus descalços que ningú més sabia veure. Vam creuar caminant la ciutat, camí de l’estadi on entrenava el nostre equip de futbol, ​​però es va aturar davant teu col·legi.

Es va asseure en un banc, a l’altre costat del carrer. Em vaig deixar caure al seu costat. Va sonar la sirena i les noies van sortir a patolls. Et vaig veure, davant la porta, observant a l’altra banda del carrer. No et movies. El semàfor va canviar de vermell a verd un parell de vegades. Vas creuar el carrer, et vas posar còmoda al meu costat i em vas dir que…

 

“… feia molt que no et veia. Pensava que aquest estiu t’havies oblidat de mi. ”

 I tu et vas quedar mut. Titubejant em vas explicar que estaves trist perquè havia mort el teu germà en un accident al riu, i tu t’havies fet un cop i no recordaves moltes coses. Havies arribat caminant, per instint, fins a aquest lloc. Vas inventar una història prou maca i em vas preguntar qui era. Al teu costat, en Daniel estava rient. Deia que menties molt malament. Jo volia riure també, però no era el moment, li vaig dir que callés o ho descobriries tot.

Et vaig explicar que em deia Eva, i que ens havíem conegut en aquest mateix banc. Tots dos esperàvem algú, tu al teu germà i jo a la meva mare. I que vas tornar moltes tardes, i em feies companyia mentre no em venien a recollir. Em vas explicar, l’última vegada que ens vam veure, que te n’anaves de vacances al poble dels teus avis però que, quan comencés el curs, series esperant-me al banc.

En Daniel m’esperava el primer dia de col·legi, com m’havia promès. Portava un banyador vermell i mullava el banc. Em va explicar que aquest estiu havia fet un mal salt. Estava trist per en Max, el seu germà bessó, de qui sempre em parlava i encara no coneixia. I em va demanar que et cuidés, perquè ell no podria.

El dia que ens vam conèixer, tu et vas posar a plorar i ens vam agafar la mà. Aquella tarda vam compartim el nostre primer pastís de llimona i em vas explicar els teus plans de ser metge. En Daniel, al nostre costat, es lamentava que en Max s’hagués entossudit a morir al riu.

 

lemon-pie

Un pensamiento en “Pastís de llimona

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *